MEDIATECA

LA CRISI: UNA OPORTUNITAT

Autor: Joaquim Alsina.

Membre de la Comissió Permanent de la Delegació de FISC a Catalunya i membre de Intermón OXFAM.


Sentim parlar de la crisi, n'hem sentit i en sentirem parlar durant tot l'any 2009. Però quan diem crisi, a què ens estem referint?

Al Nord, nosaltres, tancament d'empreses financeres, industrials, immobiliàries, …, flexibilització de plantilles (eufemisme que indica l'acomiadament de treballadors), persones a l'atur, problemes amb immigrants, manifestacions que alteren el ritme habitual dels nostres carrers, … i nens i joves que estaven acostumats a tenir tots els capricis i que ara veuran reduïda la seva apetència consumista, sofrint, qui ho sap, problemes psicològics?

Caritas i altres organitzacions han advertit de l'increment de persones que truquen a les seves portes i del descens d'aliments disponibles al Banc d'Aliments.

Problemes greus, sí, sens dubte, però als nostres països mai ningú no es quedarà sense menjar, sense sostre, sense sanitat, sense educació.

Al Sud, on sempre hi ha crisi, l'actual situació colpeja molt més durament. Allà no hi ha subsidis d'atur, els sense sostre seguiran tenint les estrelles com teulada, les calamitats habituals s'agreujaran. Per exemple, la manca de medicaments i d'assistència sanitària. I és que també hi ha unes crisis del Nord i unes crisis del Sud. Aquests últims mesos les ONGD han recordat que molts projectes no es podran dur a terme per manca d'ajudes oficials o privades al desenvolupament.

Parlem de menjar un cop al dia, d'anar a escola, d'estar atès sanitàriament, de tenir un pou d'aigua a prop de la casa o de la formació d'aquells que han d'educar als altres o han de participar en l'entramat social.

Sí, en un planeta en crisi, segueixen havent diferències Nord-Sud. A tot això podem afegir la retirada dels "taurons" de les grans empreses amb suculents indemnitzacions, mentre molts treballadors queden al carrer sense aquesta cobertura.

Ara ens replantegem el sistema econòmic imperant a tot el món, al Nord i al Sud, amb escassíssimes excepcions. No crec que ningú hagi pensat canviar de sistema però sí s'ha pensat refundar-lo. Institucions com l'FMI i Banc Mundial han quedat obsoletes, com ha demostrat la crisi, quan no han mostrat cap tipus de lideratge i no han sabut donar respostes vàlides. Les enormes diferències entre el que cobren els executius i els treballadors de plantilla també inviten a la reflexió.

Les administracions Reagan, Bush senior i Bush junior varen ser fidels seguidores dels Chicago Boys, és a dir, l'Escola de Chicago, que té Milton Friedman com a principal gurú, qui volia tornar al capitalisme salvatge al més pur estil segle XIX. O sigui, cap intervenció de l'Estat en el camp econòmic, total desregulació. Per què Barack Obama ha despertat tant entusiasme en sortir elegit president? No serà que el món, i els EEUU, que encara que no ho sembli, també està constituït per simples mortals, necessita il·lusió? Obama tindrà feina!

Al menys, a Europa els governs socialdemòcrates i democratacristians varen intervenir, després de la II Guerra Mundial, seguint les teories de Keynes, impulsant sistemes impositius més justos i preocupant-se per la creació de llocs de treball, intentant establir un repartiment més equitatiu de la riquesa, el que anomenem Economia Social de Mercat o capitalisme de rostre humà i Estat del Benestar.

Sami Naïr, algerià, professor de París VIII, remunta l'origen de la crisi als anys 70, quan el dòlar es va convertir en moneda única d'intercanvi per imposició dels EEUU, acabant així amb els acords de Bretton Woods.

Des dels anys 80 els guanys fàcils exponencials, els sous multimilionaris, els immensos beneficis empresarials, sobre tot en el sector bancari, estan en la gènesi de les causes de la crisi actual. Tot era especular i inflar bombolles financeres i immobiliàries. La cultura del crèdit es va encomanar a les classes mitjanes i baixes. Tothom demanava hipoteques per a qualsevol qüestió. 14 anys de creixement econòmic ininterromput i plena confiança en el capitalisme global. Diner barat, inflació baixa, consum accelerat, poc estalvi, viure a base dels bons de l'Estat (d'EEUU) que han adquirit països asiàtics (Xina una tercera part) i àrabs, i en definitiva poc control del mercat ens ha portat a la situació que patim. Molts, majoria, sense haver participat del banquet.

Des d'aquesta Europa, que tan sovint ha anat a remolc dels EEUU, es planteja ara la possibilitat de refundar el sistema. G. Brown, Sarkozy i altres dirigents europeus, tant de l'àmbit de l'esquerra com de la dreta, estan d'acord en establir canvis com ara:

  • Els executius no tinguin ingressos desorbitats.

  • Reforma del FMI.

  • Sanejament de l'economia mundial.

  • Economia basada sobre l'estalvi i no en l'endeutament (Naïr comenta que un nord-americà guanya al dia 25 $ i en gasta 26 mentre un xinès guanya 1 $ diari i estalvia 50 cts).

  • Acord dels grans, G8, amb les noves potències emergents com ara Índia, Xina, Brasil, Mèxic i Sud-àfrica.

Tampoc no fora just que fos una simple operació de maquillatge que beneficiés els de sempre. S'ha de repartir el pastís per tal que arribi a tothom i a les regions més recòndites del planeta quelcom més que un petit bocí.

Ens hem plantejat que en lloc de viure com un català del segle XXI hem de viure com un hongarès del segle XXI? És a dir, una mica menys bé?

I recuperar valors que semblaven oblidats: Esforç, austeritat, paciència, força de voluntat.

Del conflicte actual pot sorgir una forma de relacionar-se amb la riquesa i el benestar molt més solidària. El cristianisme ens impulsa a posar en el centre de les nostres preocupacions els més febles. Ens impulsa a qüestionar l'ús que fem dels recursos naturals i materials. Ens impulsa a atendre el proïsme necessitat, tot per amor i per justícia.

 © 2009 FISC - Fundació Internacional de Solidaritat Companyia de Maria