Un món oblidat

L’Àfrica dels Grans Llacs està immersa en un procés de canvi profund que ha de dur a una pau consolidada. Tots els signes apunten cap aquí, malgrat grans interrogants que giren a l’entorn de la justícia per les grans matances que s’han comès. Internacionalment, sense fer soroll perquè no interessa, s’ha parat els peus als principals causants del conflicte.

El procés de Burundi és el més avançat. El procés electoral es va acabar l’agost del 2005 en un bon clima i ara els refugiats que es trobaven sobretot a Tanzània estan tornant paulatinament. El govern compta amb un suport internacional clar que li permet concentrar-se en la reconstrucció de l’economia del país que permeti a la seva gent tirar endavant i evitar recaigudes.

El procés de pau a la República Democràtica del Congo també té bones perspectives. La segona volta de les eleccions presidencials es va fer el passat octubre amb tota normalitat. Ara el govern s’esforça per evitar les intromissions reiterades dels seus veïns ruandesos. I caldrà, com a Burundi, dirigir tots els esforços cap a la reconstrucció del país. D’un cantó ho tenen molt més difícil que els burundesos perquè el país té unes dimensions gegantines amb unes comunicacions gairebé nul•les, però d’altra banda compta amb uns recursos naturals tan fantàstics que si aconsegueix gestionar-los mínimament, amb la màxima autonomia possible, el seu futur és molt esperançador.

Els dos països esmentats estan en un estat d’ebullició positiva. Després de tants anys de guerra, saquejos, matances, desgràcies una rere l’altra, ara per fi es veu una llum al final del túnel. Però, i Rwanda ? També és així ? Doncs no, al contrari. Rwanda és una altra cosa, és la màxima inanitat, malgrat que els turistes diguin el contrari. Tot segueix igual, no es belluga res sense el permís de la dictadura que s’hi ha instal•lat des de fa dotze anys. Les eleccions que es van fer l’agost del 2003 van ser una farsa, sense candidatures alternatives viables i amb la gent atemorida a l’hora d’anar a votar. L’economia del país està centrada a la capital, Kigali, però les masses empobrides de les zones rurals, que són la gran majoria, romanen en la misèria més absoluta. S’han instaurat uns tribunals populars anomenats gacaca que continuen intimidant els presumptes autors de matances el 1994, mentre que les matances comeses des del govern, molt superiors en nombre a les comeses pels extremistes hutus el 1994, romanen impunes, Cada any, el 6 d’abril es celebra l’aniversari del genocidi tutsi, es fan grans memorials, s’aixequen monuments, però ningú pot dir res sobre els seus morts si són hutus.

El genocidi tutsi de 1994 va desvetllar unes simpaties internacionals que es van dirigir malament. Es va donar reconeixement i suport al Front Patriòtic Ruandès, l’exèrcit tutsi, sense veure o no volent veure que ells eren els principals responsables d’aquest genocidi, no només per estratègia sinó també com a executors. Pel fet de ser tutsis, es va suposar que eren víctimes i això és radicalment fals. Van ser assassinats els tutsis de l’interior del país, no els tutsis de la diàspora, que van organitzar l’exèrcit que va acabar prenent el poder. Calia donar suport internacional als tutsis de l’interior, mai als de l’exterior que romanien a l’exili des de feia més de trenta anys preparant-se per a una guerra que ha dut a la destrucció gairebé total del país. Això no es va entendre, es van cometre errors descomunals i ara ningú vol reconèixer-ho, començant pels Estats Units que ha estat i és el gran valedor d’aquest govern, continuant per la gran majoria d’intel•lectuals europeus i nord-americans que han escrit milers i milers de pàgines que ja no s’aguanten per enlloc, i finalment els periodistes irresponsables que han volgut fer-se un nom sense tenir-ne ni idea.

Com es desencallarà la situació ? Gent que coneix molt bé el país diu que costarà molt, però mica en mica el mateix poble ruandès, el que ha hagut d’aguantar el que és inimaginable, anirà reconstruint les relacions trencades. Des de fora, molts confien en la via jurídica per fer justícia. A manca d’un Tribunal Internacional just, han dipositat la seva confiança en les jurisdiccions nacionals, concretament en la francesa i l’espanyola. L’avantatge de la segona és que Espanya no s’ha involucrat gens en el conflicte ruandès, exceptuant els missioners i cooperants que hi han anat per ajudar. A França se li retreu el suport polític i militar al govern hutu anterior que va caure el 1994, i per tant se l’acusa de parcialitat.

Inshuti Gener 2007

Txad és un país que ha estat maleït, com tants d'altres indrets del continent africà, pel descobriment de petroli al seu subsòl. Ara per ara hi ha tres països que tenen la vista posada en el petroli txadià. Aquests són França, Estats Units i la Xina. La influència que aquests estan tenint en el govern txadià és molt forta. França s'ha polaritzat completament al costat d'Idriss Deby, l'actual president, i s'ha compromès a recolzar-lo tot protegint la capital i aportant informació estratègica sobre el terreny. El seu principal interès és l'explotació per part d'EXXON dels pous de Doba. EXXON es una companya americana però França és el país que aporta tota la infraestructura per tal de poder dur a terme l'explotació petrolífera. I això, es tradueix en guanys gens menyspreables. Estats Units s'endu tots els barrils extrets de Doba per part d'EXXON i, des de fa un temps, ha dut a terme estratègiques campanyes polítiques amb intermediaris que tenen com a objectiu l'obtenció de la llicència per explotar el petroli del Sud del Sudan i sense fer gaire mirament en temes de drets humans de la població autòctona.

Per últim, i no per això menys important, es troba la Xina. Aquest país fa servir les estratègies més pragmàtiques possibles i posa com a principal objectiu l'obtenció de petroli, per sobre de tota la resta. És el principal comerciant d'armes amb el govern sudanès i compta amb explotacions petrolíferes en aquest país. Per tal de dur a terme la construcció d'aquests pous, el govern sudanès va cometre violacions massives dels drets humans per tal de forçar la població local a marxar sense indemnitzacions de cap mena. En l'actualitat, està negociant amb el govern txadià per tal que ambdós països acostin posicions (entenen "acostar posicions" per el que cadascú s'imagini).

A aquesta principal problemàtica petrolífera, se li han de sumar la dels combats amb els rebels en la frontera amb el Sudan (que han provocat la declaració de l'estat d'emergència a tot el país), la de la lluita interètnica a l'est del país per aconseguir la supremacia dels pous d'aigua i els indrets de pasturatge, i la del seu president, catalogat com primer ministre del país més corrupte del món. Tots aquests altres aspectes són de molt difícil anàlisi perquè entren en joc molts interessos i institucions diferents.

• Societat multiètnica
• 73 milions de persones
• Religió: Cristiana ortodoxa d’Etiòpia, musulmana i animista.
• 85% viu en zones rurals
• Cultius de subsistència i ramats nòmades
• Aigua potable: 38 % - Sanejament: 17 %
• RPC: 100 euros
• Esperança de vida: 46 anys

Malalties i morts per aigua contaminada. Aigua marró infestada d’amebes i altres microorganismes que provoquen malalties grastrointestinals i erupcions a la pell.

Poca producció agropecuària.

Ramat emmalalteix per aigua contaminada.

Nenes i dones han de fer molts quilòmetres per anar a trobar l’aigua.

La Deforestació es deu a la sequera i a la fam dels 80, quan la gent talava arbres per a vendre llenya. El districte de Samre, al Tigray, fa 30 anys estava cobert de boscos. Avui és una zona àrida. Les milícies anticomunistes s’havien amagat en ells a finals dels anys 80.

La Fam va afectar greument Etiòpia els anys 1972 i 1984 amb forta repercussió mediàtica.

La Vivenda està formada per dos o tres cabanes per família. Una com a dormitori, una altra per a cuinar i una tercera pel ramat. Són de pedra per manca d’arbres i les més antigues són de fusta. Al costat es troben els camps de conreu.

El Ramat format per cebús. Emprat fonamentalment per a tirar de l’arada tradicional.

El Menjar es basa en la injera, torta a base de cereal, el tef. Altres cereals el sorgo i l’ordi. Al mig de la injera s’acostuma a posar puré de llegums lleugerament picant. La principal beguda és el cafè.

Idioma. El principal és l’amàric. Al Tigray el tigrinya. L’escriptura és semblant en ambdós idiomes. Procedeixen de la llengua gees, sols utilitzada a la litúrgia ortodoxa.

Política. País democràtic, s’acaben de celebrar les segones eleccions des del 2.000. L’actual president es va fer amb el poder el 1991 quan va enderrocar al Menguistu Haile Mariam, exilat a Zimbabwe. El govern va proclamar la seva victòria però l’oposició no l’ha acceptada. El Primer Ministre es diu Meles Zenawi i el seu partit el Front Revolucionari Democràtic del Poble Etíop.

En aquests moments les relacions amb Eritrea són molt conflictives, tot i que aquest país tan sols té 3 milions d’habitants.

Un estranger que visita el país

El sorprendrà, tan sols abandonar l’aeroport, la quantitat de persones i animals que deambulen per les carreteres o pistes de terra. Tots carregats: llenya, arades, excrements secs com a combustible, farcells amb continguts diversos, i vaques i més vaques o cebús, que és l’equivalent, o rucs amb càrrega, o cabres, o ... Els pocs vehicles han de conduir amb cura de no matar cap animal durant la ruta, tot i així no serà extraordinari veure com un cebú és enganxat per una camioneta, frontal del vehicle desfet i conductor que haurà de pagar el preu de l’animal, perquè allò pot ser l’únic que té una família.

És l’agost, època de pluges, cada dia molts litres d’aigua cauen i es malbaraten sense que ningú els pugui aprofitar. Després vindran periodes de sequera i de problemes per conrear el camp. Fang o pols, no hi ha terme mig.

Arades molt primitives que no arriben a la categoria d’una arada romana i nens i adolescents que pasturen el ramat. Tenen una gran alegria si se’ls dóna unes ampolles d’aigua de plàstic, ja que podran aprofitar el recipient per endur-se aigua al camp. Dones i nenes que van a les fonts i carreguen sobre les esquenes molts litres del preuat líquid. I sorpresa, anuncis de la Pepsi-Cola i de la Coca-Cola als indrets més inversemblants. A un poblet un pòster anuncia Arsenal vs Barça, amb la imatge de Ronaldinho, quasi increible.

Cabanes rodones, cabanes rectangulars, fabricades amb branques i, a vegades, també amb fang, sostre de palla, en algunes de les cases el sostre pot ser d’uralita. Un interior mínim, sense mobiliari i a dormir a terra.

En època de pluges, un paisatge preciós. Monuments importants com les esglésies de Lalibela, excavades a la roca, sobre tot la de Sant Jordi, Beta Giorgios, una meravella, amb moltes persones que van a pregar. Són patrimoni de la Humanitat, títol concedir per la UNESCO.

Parcs nacionals on es poden veure diversos animals, per exemple els babuins, als quals et pots apropar sense problemes. Molt infants estan pasturant els ramats i uns guàrdies porten kalashnikovs.

Això és la part turística pel visitant, que contrasta amb la vida tan dura que porten els habitants d’aquest pobles de les muntanyes o de les planures, sense aigua, sense electricitat, sense aliment bàsic.

Són tan pobres, que ni tan sols se’ls pot acudir emigrar, ja que no tenen mitjans de comparació.